miércoles, 15 de mayo de 2019
1. Factors que condicionen l’espai agrari
1.1 La diversitat dels espais agraris
Els espais agraris són molt diversos a escala mundial, perquè estan condicionats per diferents factors que n'han marcat l'evolució i la configuració.
1.2 Factors físics
Els factors físics amb influència sobre l'agricultura són el clima, el relleu i el sòl.
El clima és el que té una incidència més gran en l'agricultura, ja que les pluges i la temperatura determinen les classes de plantes que es poden conrear en una zona.
El relleu dificulta o afavoreix l'activitat agrícola segons que el terreny sigui accidental o pla;el clima també hi actua com a modificador, perquè les temperatures són més baixes a mesura que augmenta l'altitud.
El sòl. La composició del sòl té molta importància, perquè segons quina sigui, el grau de fertilitat de la terra serà més elevat o menys, o un sòl serà més elevat o menys, o un sòl serà més apropiat o menys per a un determinat tipus de conreu.
1.3. Factors humans
El paisatge natural també experimenta canvis a causa de la intervenció humana. Aquests canvis es poden dividir en: demogràfics, socioeconòmics i polítics.
Els factors demogràfics fan referència a la pressió demogràfica que exerceixen els diferents grups humans sobre la superfície agrària.
Els factors demogràfics fan referència a la pressió demogràfica que exerceixen els diferents grups humans sobre la superfície agrària.
Els factors socioeconòmics són:
El volum de la població. L'augment de la població determina que també augmenti la superfície conreada. Aquest fet comporta de vegades l'extensió de conreus a zones on la qualitat del sól no és l'adequada i la utilització de tècniques agrícoles que malmeten aquest sòl.
La dimensió de les explotacions. En aquest sentit, diferenciem latifundi (gran propietat), propietat mitjana i minifundi (petita propietat).
L'aplicació d'avenços tècnics i científics: maquinària agrícola, llavors seleccionades, fertilitzants, plaguicides, especialització de conreus, etc.
La incidència del mercat. L'agricultura de mercat està destinada a obtenir la màxima producció i, per tant, el màxim benefici; en canvi, l'agricultura de subsistència només satisfà les necessitats de petites comunitats.
Els factors polítics. Les polítiques agràries que apliquen un govern o organismes internacionals com la FAO també afecten l'espai agrari. Destaquen per la seva importància:
Les reformes agràries. Tenen l'objectiu de millorar la situació social i econòmica dels agricultors.
L'aplicació de programes agraris i de desenvolupament rural. Concessió de subvencions, préstecs a baix interès, ajuts a la formació i la investigació agrícola, etc. Un exemple clar d'aquestes mesures són les polítiques agrícoles que aplica la Unió Europea.
2. Paisatges agraris i sistemes de conreu.
Gairebé hi ha tantes classes de paisatges agraris com climes i tipus de terreny. Hi ha dos elements fonamentals que caracteritzen els paisatges agraris: la parcel·lació i els sistemes de conreu.
2.1. La parcel·lació
Una parcel·la és cadascuna de les parts en les quals es divideix un paisatge agrari. Segons la mida o la delimitació d'aquestes parcel·les, els camps poden ser oberts o closos.
Openfield. Aquest paisatge agrari s'estén per àmplies zones de l'Europa central i es caracteritza per l'existència de camps oberts, és a dir, sense cap mena de tanques naturals ni artificials. Les parcel·les solen ser allargassades, i en podem trobar al voltant dels pobles.
Bocage. Es tracta d'un paisatge agrari format per camps tancats generalment per mitjà d'arbres, arbustos i parets. Les parcel·les tenen forma regular, tot i que presenten dimensions molt desiguals. és un tipus de paisatge que es va estendre per la zona atlàntica d'Europa.
2.2. Els sistemes de conreu
En funció de diversos criteris, podem distingir diferents sistemes de conreu:
Segons l'aprofitament de la parcel·la:
Agricultura intensiva. És la que intenta aconseguir el màxim rendiment de la terra amb fortes inversions en maquinària, adobs, fertilitzants i llavors seleccionades.
Agricultura extensiva. Es practica sobre grans extensions de terreny, generalment en zones amb poca densitat de població.
En funció de les espècies conreades:
Monocultiu. Es tracta del conreu d'un sol producte, destinat generalment al mercat mundial. Permet un alt grau d'especialització i garanteix produccions molt elevades.
Policultiu. Es tracta del conreu de diferents productes, normalment destinats a l'alimentació de la família pagesa o al mercat local i comarcal. Es practica en parcel·les petites i mitjanes, que no permeten el nivell de mecanització d'una gran explotació.
En funció del sistema de reg:
Agricultura de secà. Són conreus que no reben aportació d'aigua de la mà de l'home. Normalment estan adaptats a una zona de pluges escasses i irregulars. Com que la terra es rega només amb aigua de pluja, els tipus de conreu que trobem en aquesta mena d'agricultura són força variats, ja que depenen totalment del règim de pluges de la zona.
Agricultura de regadiu. És aquella que fa servir sistemes artificals de reg, com els canals d'inundació, els aspersors, el goteig, etc. Sol ser més rendible que la de secà.
3. L’agricultura tradicional
3.1. Els sistemes agrícoles tradicionals
Aquests sistemes de conreus es caracteritzen, en general, per l'ús d'una tecnologia endarrerida, que dóna lloc a una escassa productivitat. Entre aquests sistemes destaquem:
L'agricultura extensiva de subsistència. Es tracta d'una agricultura poc desenvolupada d'autoconsum. Es localitza en algunes regions del Tercer Món, com ara les àrees pobres d'Àfrica, d'Àsia i de l'Amèrica Llatina. Es caracteritza per un ús extensiu del sòl i una baixa productivitat.
L'agricultura itinerant. És un tipus d'agricultura de subsistència que es practica a l'Amèrica Central, La conca de l'Amazones, l'Àfrica central i el sud-est asiàtic. Consisteix en el conreu d'una clapa de bosc, o de sabana, que prèviament ha estat desforestat i cremat; les cendres s'utilitzen com a adob.
L'agricultura irrigada intensiva. Es tracta d'una agricultura intensiva amb una producció orientada a alimentar una població molt gran en zones molt densament poblades com el sud-est asiàtic i en zones regades d'Àfrica i de l'Orient Mitjà. N'és un exemple el conreu de l'arròs a l'Àsia monsònica.
3.2. L’agricultura mediterrània
L'agricultura mediterrània és un clar exemple de sistema agrari tradicional que ha experimentat força canvis.
L'agricultura de secà. Els conreus més característics del paisatge mediterrani són el blat, la vinya i l'olivera, adaptats perfectament a una zona de pluges escasses i irregulars. Les tècniques, però, han evolucionat molt en els darrers temps. Així, el guaret ha anat desapareixent i ha augmentat la mecanització de les tasques agrícoles.
L'agricultura de regadiu. Es tracta d'una agricultura intensiva, més rendible que els conreus mediterranis tradicionals. Actualment s'apliquen avenços tècnics com el reg per aspersió o el gota a gota. Els cultius més estesos són les hortalisses, els arbres fruiters -cítrics- i, en una proporció inferior, els farratges.
4. L’agricultura de mercat
4.1. Agricultura especulativa
Pròpia de països que disposen de grans espais aptes per al cultiu, com és el cas dels Estats Units, el Canadà i Austràlia. A partir del segle XIX, amb la revolució dels mitjans de transport, aquests països van orientar la seva agricultura cap a l'exportació. D'aquesta manera, es va anar consolidant un paisatge agrari característic: el de les grans planes de conreus extensius de cereals. En són un exemple els township dels Estats Units. És un tipus d'agricultura que es caracteritza pel predomini de les grans explotacions, molt mecanitzades i de rendiments molt alts.
4.2. Agricultura intensiva de l’Europa occidental
El paisatge agrari europeu és molt divers, per raons tant físiques com humanes. A l'Europa occidental el tipus d'explotació dominant és la familiar i es duu a terme una agricultura força mecanitzada amb fortes inversions de capital que genera uns alts rendiments. Tanmateix, el nombre de gent que es dedica a l'agricultura és escàs i tendeix a disminuir. Aquest fet evidencia els problemes que avui pateix l'agricultura europea: explotacions petites, grans despeses d'inversió, excedents sense sortida en el mercat, envelliment accelerat de la pagesia, etc.
4.3. Agricultura de plantació
Les plantacions van aparèixer al segle XVI, com a conseqüència de la colonització europea. Actualment, en trobem a les zones tropicals i subtropicals d'Amèrica, Àfrica i Àsia, especialitzades en el conreu de productes com sucre, cafè, cacau, te o fruita tropical. Solen estar en mans de multinacionals que busquen produir amb els costos més baixos possibles i que també controlen la distribució dels productes conreats. Es caracteritzen per:
-Assolir unes grans dimensions.
-Produir en grans quantitats i estar molt tecnificades.
-Ocupar una mà d'obra abundant i barata.
lunes, 13 de mayo de 2019
5. L’aprofitament forestal i la desforestació
5.1. L’explotació dels recursos forestals
L'explotació forestal consisteix en la gestió i aprofitament de la riquesa dels boscos, i en el conreu d'algunes espècies per produir fusta i arbres per a la repoblació forestal. Actualment constitueix una activitat econòmica destacada en països que disposen d'una important superfície boscosa.
5.2. Tipus de bosc i la seva explotació
Els boscos ocupen el 31% de la superfície total de terra. Actualment només queden grans extensions de boscos en estat natural en països com la Federació Russa, el Canadà, el Brasil, la Xina i els Estats Units. Les grans zones forestals del món són les següents:
-El bosc equatorial: Destaquen la conca de l'Amazones, a l'Amèrica del Sud, i la del Congo, a l'Àfrica. Es tracta de selves situades en zones càlides amb pluja abundant i regular durant tot l'any. Hi ha una gran diversitat d'espècies d'arbres d'un gran valor econòmic. Aquest fet explica, en part, l'explotació excessiva i incontrolada de grans regions selvàtiques tropicals. A més de fustes tan valuoses com la caoba, el cedre i el banús, de la selva equatorial s'extreuen productes com el cautxú, olis vegetals i plantes medicinals.
-El bosc boreal: Es localitza a l'hemisferi nord, en zones de clima fred (Canadà, Escandinàvia, Federació Russa...). Hi creixen espècies d'arbres resistents als rigors climàtics. El bosc més abundant és el de coníferes de fusta tova (pícees, avets, pins boreals...), molt emprada en fusteria, construcció d'habitatges i fabricació de paper.
5.1. L’explotació dels recursos forestals
L'explotació forestal consisteix en la gestió i aprofitament de la riquesa dels boscos, i en el conreu d'algunes espècies per produir fusta i arbres per a la repoblació forestal. Actualment constitueix una activitat econòmica destacada en països que disposen d'una important superfície boscosa.
5.2. Tipus de bosc i la seva explotació
Els boscos ocupen el 31% de la superfície total de terra. Actualment només queden grans extensions de boscos en estat natural en països com la Federació Russa, el Canadà, el Brasil, la Xina i els Estats Units. Les grans zones forestals del món són les següents:
-El bosc equatorial: Destaquen la conca de l'Amazones, a l'Amèrica del Sud, i la del Congo, a l'Àfrica. Es tracta de selves situades en zones càlides amb pluja abundant i regular durant tot l'any. Hi ha una gran diversitat d'espècies d'arbres d'un gran valor econòmic. Aquest fet explica, en part, l'explotació excessiva i incontrolada de grans regions selvàtiques tropicals. A més de fustes tan valuoses com la caoba, el cedre i el banús, de la selva equatorial s'extreuen productes com el cautxú, olis vegetals i plantes medicinals.
-El bosc boreal: Es localitza a l'hemisferi nord, en zones de clima fred (Canadà, Escandinàvia, Federació Russa...). Hi creixen espècies d'arbres resistents als rigors climàtics. El bosc més abundant és el de coníferes de fusta tova (pícees, avets, pins boreals...), molt emprada en fusteria, construcció d'habitatges i fabricació de paper.
-El bosc temperat: El bosc més característic de les zones temperades del planeta és el d'arbres de fulla caduca. Trobem zones de bosc temperat en tots els continents, excepte a l'Àfrica. Aquest tipus de bosc no ocupa àrees gaire extenses, perquè creix en zones força poblades. Les espècies d'arbres més habituals són: fajos, roures, castanyers... Del bosc temperat s'extreuen fustes dures, molt utilitzades en fusteria i fabricació de mobles.
6. La ramaderia
La ramaderia és l'activitat econòmica que consisteix en la domesticació i explotació d'animals per obtenir-ne productes com llana, cuir, llet, ous, etc. Alguns animals també s'utilitzen per fer tasques agrícoles. Els principals tipus de ramaderia són la intensiva i l'extensiva. Totes dues tenen un caràcter eminentment comercial. La pràctica de l'una o de l'altra està fortament condicionada per factors físics i humans, com el clima i el grau de desenvolupament econòmic d'un país.
6.1. La ramaderia extensiva
Es caracteritza per la necessitat de grans espais on els ramats pasturen, és a dir, s'alimenten d'herbes que creixen de manera natural. Això no impedeix, però, que els animals puguin rebre una alimentació complementària en espais tancats.
En algunes zones molt seques del món es desenvolupa una ramaderia de subsistència amb pastors nòmades que tenen cura de ramats d'ovelles i cabres.
No requereix unes instal·lacions tan sofisticades com la ramaderia intensiva ni ocupa gaire mà d'obra perquè els ramats s'alimenten a l'aire lliure. Tot i així, es necessita disposar de capital per fer operacions comercials de compra i venda del bestiar.
És una ramaderia fonamentalment ovina i bovina, tot i que en alguns països es dóna també amb el bestiar equí i caprí. Aquest tipus de ramaderia es practica generalment en països amb terra de pastura abundant, com ara l'Argentina, Austràlia, la Federació Russa, els Estats Units i la Xina.
6.2. La ramaderia intensiva
Consisteix en la cria del bestiar de manera estabulada, és a dir, en instal·lacions tancades on els animals són alimentats amb pinsos i són sotmesos a un seguiment veterinari regular per evitar malalties.
Les granges tenen un alt grau de tecnificació i aconsegueixen una productivitat molt elevada, no solament pel que fa a la carn, sinó també en productes com la llet i els ous. La ramaderia intensiva, fortament especialitzada, és la més característica dels països desenvolupats, que disposen de tècniques avançades i importants indústries de transformació dependents de la producció ramadera.
6.1. La ramaderia extensiva
Es caracteritza per la necessitat de grans espais on els ramats pasturen, és a dir, s'alimenten d'herbes que creixen de manera natural. Això no impedeix, però, que els animals puguin rebre una alimentació complementària en espais tancats.
En algunes zones molt seques del món es desenvolupa una ramaderia de subsistència amb pastors nòmades que tenen cura de ramats d'ovelles i cabres.
No requereix unes instal·lacions tan sofisticades com la ramaderia intensiva ni ocupa gaire mà d'obra perquè els ramats s'alimenten a l'aire lliure. Tot i així, es necessita disposar de capital per fer operacions comercials de compra i venda del bestiar.
És una ramaderia fonamentalment ovina i bovina, tot i que en alguns països es dóna també amb el bestiar equí i caprí. Aquest tipus de ramaderia es practica generalment en països amb terra de pastura abundant, com ara l'Argentina, Austràlia, la Federació Russa, els Estats Units i la Xina.
6.2. La ramaderia intensiva
Consisteix en la cria del bestiar de manera estabulada, és a dir, en instal·lacions tancades on els animals són alimentats amb pinsos i són sotmesos a un seguiment veterinari regular per evitar malalties.
Les granges tenen un alt grau de tecnificació i aconsegueixen una productivitat molt elevada, no solament pel que fa a la carn, sinó també en productes com la llet i els ous. La ramaderia intensiva, fortament especialitzada, és la més característica dels països desenvolupats, que disposen de tècniques avançades i importants indústries de transformació dependents de la producció ramadera.
7. La pesca
La pesca és l'activitat econòmica que consisteix en la captura de peixos i altres animals aquàtics al mar, als llacs o als rius. Actualment la població mundial obté de la pesca el 16% de les proteïnes animals que consumeix, el 30% en alguns països asiàtics, on és una part fonamental de la dieta.
Pel que fa als països pesquers més importants del món, cal destacar els següents: la Xina, el Perú, el Japó, els Estats Units, Xile, Rússia, l'Índia, Tailàndia, Noruega, Islàndia, les Filipines, Dinamarca i Espanya.
7.1. L’explotació dels recursos pesquers
No totes les aigües són igualment propícies per a la pesca, ja que les zones on es concentra més quantitat de peix i el nombre de captures és més elevat són aquelles que tenen unes condicions determinades: abundància de plàncton, temperatura de l'aigua favorable i confluència de diferents corrents marins. Les principals espècies capturades són: el bacallà, les anxoves, les sardines, la tonyina i el bonítol.
Les principals àrees de pesca a escala mundial són:
-Zona de l'Atlàntic (22% de les captures mundials): principalment el nord d'Europa i les costes de l'Àfrica occidental.
-Zona del Pacífic (68% de les captures mundials): les costes asiàtiques del Pacífic i les costes de l'Amèrica del Sud.
-Zona de l'Índic (9% de les captures mundials): sobretot les costes de l'Índia, i Tailàndia i Indonèsia.
7.2. La sobrepesca
Un dels principals problemes que pateix la pesca avui dia és l'esgotament dels recursos marins. Aquest es deu principalment a la sobreexplotació, que posa en perill la reproducció i la renovació de moltes espècies.
Diferents organitzacions internacionals i governs de tot el món han aprovat mesures per resoldre aquest problema, com són la restricció de determinades tècniques de pesca, com l'arrossegament, que malmeten l'entorn; l'establiment de dimensions mínimes en les captures; la imposició de temporades de veda pesquera, i la limitació de la capacitat de les flotes.
7.3. L’Aqüicultura
L'aqüicultura és el conjunt d'activitats destinades a la producció massiva d'espècies aquàtiques. A causa de l'elevat consum, ha augmentat de manera significativa la producció derivada de l'aqüicultura: és un recurs important en alguns dels països més poblats, com la Xina, i es va obrint un espai als països més desenvolupats d'Europa i de l'Amèrica del Nord. Es poden criar molts tipus d'espècies tant en les zones costaneres (ostres, musclos, gambes...) com en piscifactories, instal·lacions especialitzades en la producció de salmons, carpes, bacallà…
L'aqüicultura podria pal·liar l'efecte negatiu de la sobreexplotació pesquera, però també comporta alguns riscos, com la destrucció de les àrees costaneres per establir-hi piscifactories, les modificacions genètiques que poden experimentar les espècies i les substàncies químiques que s'utilitzen per netejar les aigües.
Les principals àrees de pesca a escala mundial són:
-Zona de l'Atlàntic (22% de les captures mundials): principalment el nord d'Europa i les costes de l'Àfrica occidental.
-Zona del Pacífic (68% de les captures mundials): les costes asiàtiques del Pacífic i les costes de l'Amèrica del Sud.
-Zona de l'Índic (9% de les captures mundials): sobretot les costes de l'Índia, i Tailàndia i Indonèsia.
7.2. La sobrepesca
Un dels principals problemes que pateix la pesca avui dia és l'esgotament dels recursos marins. Aquest es deu principalment a la sobreexplotació, que posa en perill la reproducció i la renovació de moltes espècies.
Diferents organitzacions internacionals i governs de tot el món han aprovat mesures per resoldre aquest problema, com són la restricció de determinades tècniques de pesca, com l'arrossegament, que malmeten l'entorn; l'establiment de dimensions mínimes en les captures; la imposició de temporades de veda pesquera, i la limitació de la capacitat de les flotes.
7.3. L’Aqüicultura
L'aqüicultura és el conjunt d'activitats destinades a la producció massiva d'espècies aquàtiques. A causa de l'elevat consum, ha augmentat de manera significativa la producció derivada de l'aqüicultura: és un recurs important en alguns dels països més poblats, com la Xina, i es va obrint un espai als països més desenvolupats d'Europa i de l'Amèrica del Nord. Es poden criar molts tipus d'espècies tant en les zones costaneres (ostres, musclos, gambes...) com en piscifactories, instal·lacions especialitzades en la producció de salmons, carpes, bacallà…
L'aqüicultura podria pal·liar l'efecte negatiu de la sobreexplotació pesquera, però també comporta alguns riscos, com la destrucció de les àrees costaneres per establir-hi piscifactories, les modificacions genètiques que poden experimentar les espècies i les substàncies químiques que s'utilitzen per netejar les aigües.
jueves, 28 de marzo de 2019
1. Necessitats humanes i béns econòmics
1.1. L’economia
L'economia és la ciència que estudia les activitats que fan les persones per tal de satisfer les seves necessitats. És una ciència social que estudia com els éssers humans cooperen a l'hora de produir i intercanviar béns i serveis.
 |
| Foto de l'economia |
1.2. Els béns econòmics
Les necessitats econòmiques es poden satisfer amb béns i serveis que es poden comprar o produir. Hi ha béns lliures, que són il·limitats o molt abundants. D'altra banda, hi ha els anomenats béns econòmics, que són escassos. Per tal d'obtenir aquests béns, l'activitat econòmica preveu tres etapes:
 |
| Béns econòmics |
Producció: fase inicial de l'activitat econòmica consistent a combinar diversos factors per tal d'obtenir els béns o els serveis.
Distribució: fase consistent a fer arribar els béns produïts als seus consumidors.
Consum: última etapa de l'activitat econòmica per la qual les persones consumeixen els béns o utilitzen els serveis que satisfan les seves necessitats.
 |
| Béns econòmics |
1.3. La producció dels béns al llarg de la història
Els grups humans del paleolític vivien d'alló que el medi els oferia. les seves activitats se centraven en la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. Els estris que usaven eren molt senzills.
 |
| Estris del paleolític |
La segona gran revolució econòmica es va produir al segle XVIII, la Revolució Indusrtial.La industrialització es va caracteritzar per l'ús a gran escala de noves fonts d'energia i de màquines que permetien un ritme de producció molt més elevat que en èpoques anteriors.
 |
2. Els factors de producció i els sectors econòmics
2.1. Els factors de producció
Per produir béns i serveis són necessaris els factors de producció, que són:
Els recursos naturals. Per produir molts béns són necessàries les matèries primeres que ofereix la natura.Hi ha dos tipus de recursos naturals: els renovables i els no renovables.
Els recursos naturals. Per produir molts béns són necessàries les matèries primeres que ofereix la natura.Hi ha dos tipus de recursos naturals: els renovables i els no renovables.
 |
| Recursos renovables |
 |
| Treball |
El capital. És un factor de producció que està constituït, bàsicament, pels immobles, per les màquines i les eines, i també pels diners que es necessiten per invertir o fer pagaments.
El capital físic. Fa referència a tots els elements materials, com ara els edificis, la maquinària i les eines.
El capital humà. Consisteix en la qualificació, els coneixements, la formació i l'experiència dels treballadors que intervenen en el procés productiu.
El capital financer. Són els diners de què es disposa per adquirir el capital físic, per finançar-ne el manteniment i la renovació, i per fer els pagaments dels impostos i dels salaris dels treballadors.
Sector primari:inclou totes les activitats econòmiques relacionades amb l'extracció de béns i recursos del medi físic: agricultura, ramaderia, explotació forestal, pesca i mineria.
Sector secundari:fa refèrencia a les activitats econòmiques dedicades a la transformació de les primeREs màteries en productes manufacturats. El sector secundari comprèn la indústria, l'artesania, la producció d'energia i la construcció.
Sector terciari:abraça totes les activitats econòmiques relacionades amb els serveis i aplega activitats molt diverses.
El capital físic. Fa referència a tots els elements materials, com ara els edificis, la maquinària i les eines.
El capital humà. Consisteix en la qualificació, els coneixements, la formació i l'experiència dels treballadors que intervenen en el procés productiu.
El capital financer. Són els diners de què es disposa per adquirir el capital físic, per finançar-ne el manteniment i la renovació, i per fer els pagaments dels impostos i dels salaris dels treballadors.
 |
| Capital físic |
2.2. Els sector econòmics
Sector primari:inclou totes les activitats econòmiques relacionades amb l'extracció de béns i recursos del medi físic: agricultura, ramaderia, explotació forestal, pesca i mineria.
Sector secundari:fa refèrencia a les activitats econòmiques dedicades a la transformació de les primeREs màteries en productes manufacturats. El sector secundari comprèn la indústria, l'artesania, la producció d'energia i la construcció.
Sector terciari:abraça totes les activitats econòmiques relacionades amb els serveis i aplega activitats molt diverses.
 |
| Sectors econòmics |
3. Els agents econòmics i el món laboral
3.1. Els agents econòmics
Són aquells que duen a terme les activitats ecònomiques que consisteixen en la producció, la distribució i el consum. Hi ha tres tipus d'agents:
Les famílies: són unitats econòmiques de consum que poden estar formades per una o més persones, que utilitzen els recursos econòmics que provenen dels seus salaris i rendes per comprar béns i serveis.
Les empreses: són els agents de producció i distribució de béns i serveis. Poden ser privades o públiques. Pel que fa a les empreses privades, n'hi ha de diferents tipus:
-L'empresa individual. El propietari de l'empresa és una sola persona, que la controla i en rep els possibles beneficis.
-L'empresa col·lectiva. L'empresa és iniciativa d'un grup de socis, que en comparteixen la propietat de manera proporcional al capital invertit.
L'Estat. El sector públic: hi ha empreses que depenen de l'Estat o d'organismes públics.
3.2. El món laboral
La població activa és la que treballa i exerceix una activitat remunerada (població ocupada), i la que està en disposició d'incorporar-se al món del treball i busca feina (població aturada). La població no activa engloba tots aquells que no duen a terme un treball remunerat i que o bé no estan en condicions de fer-ho o bé no pretenen fer-ho en un moment determinat: la mainada, els joves en edat laboral que estudien, les mestresses de casa, els jubilats, les persones que no poden treballar per motius de salut i els qui viuen de renda.
El mercat laboral està constituït per l'oferta i la demanda de treball. La demanda de treball prové bàsicament de les empreses i del sector públic, que necessiten mà d'obra per dur a terme les seves activitats. L'Estat intervé en el mercat laboral per tal de regular-lo mitjançant lleis i normatives. El mercat laboral és força rígid, és a dir, no crea nous llocs de treball de manera accelerada o il·limitada.
3.3. El problema de l’atur
La pèrdua de la feina o la impossibilitat de trobar-ne és un dels problemes econòmics i socials més importants a tots els països. L'atur afecta principalment col·lectius com els joves sense experiència laboral, les dones i les persones més grans de 45 anys. També poden tenir greus dificultats per trobar feina les persones amb poca formació acadèmica o professional. Es pot mesurar mitjançant la taxa d'atur, que reflecteix el percentatge de població activa que no treballa, i és un indicador de l'evolució del mercat laboral.
3.4. El sector públic
Les funcions del sector públic tenen una gran impòrtancia en l'activitat econòmica:
Estableix la normativa que regula la totalitat de l'activitat econòmica, tant la pública com la privada.
Presta serveis públics (sanitat, ensenyament, administració, neteja...) que generen molts llocs de treball.
Promou l'activitat econòmica amb la construcció d'infraestructures i equipaments, i la prestació de serveis.
Atorga subvencions i crèdits per incentivar l'activitat econòmica del sector privat.
És consumidor d'una gran quantitat de béns i serveis produïts pel sector privat.
Anomenem sistema econòmic el conjunt de mecanismes que controlen la producció dels béns i els serveis que satisfan les necessitats bàsiques d'una societat. En el món contemporani s'han definit dos grans models econòmics: el capitalista, o d'economia de mercat, i el socialista, o d'economia centralitzada.
Les famílies: són unitats econòmiques de consum que poden estar formades per una o més persones, que utilitzen els recursos econòmics que provenen dels seus salaris i rendes per comprar béns i serveis.
 |
| Foto d'una família |
Les empreses: són els agents de producció i distribució de béns i serveis. Poden ser privades o públiques. Pel que fa a les empreses privades, n'hi ha de diferents tipus:
-L'empresa individual. El propietari de l'empresa és una sola persona, que la controla i en rep els possibles beneficis.
-L'empresa col·lectiva. L'empresa és iniciativa d'un grup de socis, que en comparteixen la propietat de manera proporcional al capital invertit.
 |
| Foto d'una empresa |
 |
| Foto d'un Estat |
3.2. El món laboral
La població activa és la que treballa i exerceix una activitat remunerada (població ocupada), i la que està en disposició d'incorporar-se al món del treball i busca feina (població aturada). La població no activa engloba tots aquells que no duen a terme un treball remunerat i que o bé no estan en condicions de fer-ho o bé no pretenen fer-ho en un moment determinat: la mainada, els joves en edat laboral que estudien, les mestresses de casa, els jubilats, les persones que no poden treballar per motius de salut i els qui viuen de renda.
 |
| Persones treballant |
El mercat laboral està constituït per l'oferta i la demanda de treball. La demanda de treball prové bàsicament de les empreses i del sector públic, que necessiten mà d'obra per dur a terme les seves activitats. L'Estat intervé en el mercat laboral per tal de regular-lo mitjançant lleis i normatives. El mercat laboral és força rígid, és a dir, no crea nous llocs de treball de manera accelerada o il·limitada.
3.3. El problema de l’atur
La pèrdua de la feina o la impossibilitat de trobar-ne és un dels problemes econòmics i socials més importants a tots els països. L'atur afecta principalment col·lectius com els joves sense experiència laboral, les dones i les persones més grans de 45 anys. També poden tenir greus dificultats per trobar feina les persones amb poca formació acadèmica o professional. Es pot mesurar mitjançant la taxa d'atur, que reflecteix el percentatge de població activa que no treballa, i és un indicador de l'evolució del mercat laboral.
 |
| L'atur al món |
3.4. El sector públic
Les funcions del sector públic tenen una gran impòrtancia en l'activitat econòmica:
Estableix la normativa que regula la totalitat de l'activitat econòmica, tant la pública com la privada.
Presta serveis públics (sanitat, ensenyament, administració, neteja...) que generen molts llocs de treball.
Promou l'activitat econòmica amb la construcció d'infraestructures i equipaments, i la prestació de serveis.
Atorga subvencions i crèdits per incentivar l'activitat econòmica del sector privat.
És consumidor d'una gran quantitat de béns i serveis produïts pel sector privat.
Anomenem sistema econòmic el conjunt de mecanismes que controlen la producció dels béns i els serveis que satisfan les necessitats bàsiques d'una societat. En el món contemporani s'han definit dos grans models econòmics: el capitalista, o d'economia de mercat, i el socialista, o d'economia centralitzada.
 |
| L'ensenyament és una factor públic |
martes, 26 de marzo de 2019
4. Sistemes econòmics
4.1. L’economia de mercatEl sistema capitalista o l'economia de mercat és, amb variacions, el sistema més estès actualment. Presenta les següents característiques:
Propietat privada dels mitjans de producció.
L'Estat té una intervenció nul·la o molt limitada en els afers econòmics.
Protagonisme del lliure mercat. Les lleis de l'oferta i la demanda regulen la producció i els preus.
L'obtenció del màxim benefici és l'objectiu bàsic de tota activitat econòmica.
Propietat privada dels mitjans de producció.
L'Estat té una intervenció nul·la o molt limitada en els afers econòmics.
Protagonisme del lliure mercat. Les lleis de l'oferta i la demanda regulen la producció i els preus.
L'obtenció del màxim benefici és l'objectiu bàsic de tota activitat econòmica.
4.2. L’economia centralitzada
El model socialista va ser un sistema molt estès a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Avui dia, però, aquest model està en crisi i molts països socialistes han fet la transició cap a una economia de mercat.
Aquest sistema es caracteritza perquè:
L'Estat és el propietari de tots els mitjans de producció.
La propietat privada és molt reduïda o està completament abolida.
L'Estat dirigeix i planifica totes les activitats econòmiques, decideix què es produeix i en quina quantitat.
El model socialista va ser un sistema molt estès a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Avui dia, però, aquest model està en crisi i molts països socialistes han fet la transició cap a una economia de mercat.
Aquest sistema es caracteritza perquè:
L'Estat és el propietari de tots els mitjans de producció.
La propietat privada és molt reduïda o està completament abolida.
L'Estat dirigeix i planifica totes les activitats econòmiques, decideix què es produeix i en quina quantitat.
4.3. El sistema mixt
Val a dir que, malgrat que el sistema capitalista és el majoritari, aquest model canvia entre uns països i uns altres en funció del nivell d'intervenció de l'Estat en l'economia.
En general, a la majoria de països capitalistes, l'Estat té un important paper econòmic, garanteix la propietat privada, gestiona empreses públiques i regula el funcionament del mercat i la política laboral i social.
Val a dir que, malgrat que el sistema capitalista és el majoritari, aquest model canvia entre uns països i uns altres en funció del nivell d'intervenció de l'Estat en l'economia.
En general, a la majoria de països capitalistes, l'Estat té un important paper econòmic, garanteix la propietat privada, gestiona empreses públiques i regula el funcionament del mercat i la política laboral i social.
 |
| L'economia al Marroc |
5. Indicadors econòmics i socials
5.1. Els indicadors econòmics
Faciliten informació sobre la situació actual i les perspectives de futur de l'economia d'un país. Els més importants són:
Producte interior brut (PIB), que correspon al valor de béns i serveis produïts durant un any en un país. El PIB per habitant s'obté dividint el PIB d'un Estat per la seva població.
Producte nacional brut (PNB), que correspon al valor de béns i serveis produïts per un país (PIB), del qual s'ha restat la part generada pels estrangers presents al país i s'hi ha sumat la part generada pels ciutadans del país a l'estranger.
Índex de preus del consum (IPC). Amb aquest indicador es valoren els preus d'un conjunt de productes per saber com evoluciona el cost de la vida: aliments i begudes no alcohòliques, vestit i calçat, habitatge, parament de la llar, sanitat i ensenyament, transports i comunicacions, esbarjo i cultura, etc.
Inflació. És l'augment dels preus dels productes.
Dèficit públic. És l'excés de la despesa d'un Estat per damunt dels ingressos.
Deute públic. És el conjunt de deutes que l'Estat manté amb els particulars o altres estats.
Faciliten informació sobre la situació actual i les perspectives de futur de l'economia d'un país. Els més importants són:
Producte interior brut (PIB), que correspon al valor de béns i serveis produïts durant un any en un país. El PIB per habitant s'obté dividint el PIB d'un Estat per la seva població.
Producte nacional brut (PNB), que correspon al valor de béns i serveis produïts per un país (PIB), del qual s'ha restat la part generada pels estrangers presents al país i s'hi ha sumat la part generada pels ciutadans del país a l'estranger.
Índex de preus del consum (IPC). Amb aquest indicador es valoren els preus d'un conjunt de productes per saber com evoluciona el cost de la vida: aliments i begudes no alcohòliques, vestit i calçat, habitatge, parament de la llar, sanitat i ensenyament, transports i comunicacions, esbarjo i cultura, etc.
Inflació. És l'augment dels preus dels productes.
Dèficit públic. És l'excés de la despesa d'un Estat per damunt dels ingressos.
Deute públic. És el conjunt de deutes que l'Estat manté amb els particulars o altres estats.
 |
| PIB |
5.2. Els indicadors socials
Es tracta d'una sèrie de dades que ens permeten mesurar aquells aspectes que tenen una incidència directa sobre la població, i que reflecteixen situacions reals de riquesa o pobresa d'un país. Se centren tant en aspectes demogràfics com educatius, sanitaris, mediambientals i socials. Alguns d'aquests indicadors són la taxa de mortalitat infantil, l'esperança de vida, l'índex d'escolarització, la taxa d'alfabetització, el nombre de metges i llits d'hospital per cada 1.000 habitants, i la despesa pública en salut, educació i recerca. Alguns índexs agrupen diverses variables, com és el cas de l'índex de desenvolupament humà (IDH).
 |
| Escola a Àfrica |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)